Recordo perfectament el moment en què vaig passar d’un telèfon mòbil a un smartphone. No vaig ser de les primeres perquè n’era reticent, tant que no vaig arribar a tenir mai una Blackberry (ja no estaven de moda quan vaig fer el pas). Recordo que observava el meu nòvio i les amigues mentre feien servir allò que s’anomenava WhatsApp i m’enervava. Comunicar-se instantàniament amb el telèfon i de forma simultània a la comunicació real (de tu a tu, cara a cara) era una cosa que, com es diu així col·loquialment, no em cabia al cap; i ara en soc una fàquing addicta. Recordo que abans d’això centrava el temps a fer només una cosa i quan l’acabava, passava a la següent; ara ja no en soc capaç. A veure, sí que feia servir els xats i la missatgeria instantània, de fet, bastant sovint. Però ho considerava una activitat com llegir o mirar la tele: que potser es podia combinar amb altres, com menjar pipes, però mai amb conversar a temps real amb persones que pogués tocar. I recordo que gràcies a aquests canals vaig tenir converses apassionants (amb l’ordinador i sense fer res més) a altes hores de la nit amb amors i amigues que eren d’Erasmus. Recordo donar lliçons als que feien anar els dits de manera àgil sobre les minúscules tecles de les Blackberries: «eh ties, que esteu en un món fals, la realitat està aquí!». Doncs ara, després de tants anys de missatgeria instantània, he arribat a creure que construeixo relacions irreals, si em baso en el que pensava llavors.
Però hi vaig caure! I em vaig enganyar a mi mateixa pensant que ho feia per facilitar-me la vida. Llavors tenia mil fronts oberts: la uni, l’esplai, dues o tres feines, amics a l’estranger… Ah! I el més important, passava moltes hores al tren. Em desplaçava cada dia des de Vilafranca a Cerdanyola per anar a classe i era un viatge pesat, ja que havia de fer transbord. A més, la freqüència de trens no era la mateixa que hi ha cap a Barcelona i, per més inri, sovint hi havia retards i incidències. Això últim em feia enfadar, mai m’ha agradat esperar i menys quan no està justificat. Tampoc estudiava gaire i m’excusava dient que era perquè perdia hores precioses al tren i que quan arribava a casa havia de passar una bona estona contestant correus de l’esplai i dels simultanis treballs en grup, que ens feien fer a la universitat (en teníem tants que a vegades els confoníem o entrellaçàvem, i requerien més feina d’organització que després amb el treball en si). Llavors vaig arribar a la magnífica conclusió que amb un smartphone podria respondre correus al tren i així podria disposar de més temps per fer el que no feia: estudiar.
No va ser així, perquè quan finalment el 2011 vaig tenir un HTC Wildfire (realment va fer honor al seu nom, ha estat l’smartphone que més m’ha durat. Abans tot era millor.) Em vaig endinsar al món del WhatsApp i al de les converses plenes d’ambigüitats, per la manca de llenguatge no verbal, que van produir problemes amb el meu nòvio de llavors (soc millenial, canvio de nòvio com de mòbil). I, per si no fos poc, també al de l’àlbum pujades des del mòbil de Facebook i, més endavant, al de les publicacions més de postureo d’Instagram.
I bé, llavors, per coses de la crisi econòmica no vaig trobar feina de pedagoga i vaig acabar en una botiga d’informàtica. La vida té aquestes coses. Van veure potencial en mi, ja que, tot i no saber què era un disc dur (no ho vaig saber de debò fins que em va caure un de vell al cap des d’una estanteria massa alta), netejava la memòria cau de les aplicacions per solucionar els petits problemes d’espai que solien i solen tenir encara aquests aparatos.
Jo que sempre he sigut mileurista un dia em vaig venir arriba i em vaig entestar que volia un iPhone. No sé per què. Potser va ser per la forma en què es balancegen les icones de les aplicacions quan prems massa estona el botó de desbloquejar (el maleït botó que estàs perdut quan es trenca). O potser perquè veia que els meus amics, els que aconseguien feines ben pagades, se’n compraven un i em deien «Bueno, clar, no tens un iPhone, les fotos a Instagram no et poden quedar tan bé com a mi». Vaig adquirir, pel mòdic preu de cent i pocs euros, un iPhone 5s de segona mà quan ja estaven a punt d’anunciar l’iPhone 7 (el 2016). Ja us ho podeu imaginar: una bateria que només durava hores em va obligar a fer amistat amb el típic powerbank, aquella bateria externa, carregable i pesada. I res, tu, que finalment una caiguda tonta va trencar-li la pantalla i arreglar-la costava, altre cop, uns cent euros. Curiosament, va coincidir amb el fet que em vaig quedar a l’atur. I vaig haver de tornar a la realitat; tornar a Android, com m’agrada dir. I em vaig sentir com si tornés a casa els pares; un grapat de sensacions agredolces: el fracàs barrejat amb antics records.